De nou camí a Brasil
Compartim amb tots vosaltres la reflexió de la Marta Romera, alumna graduada amb la segona corda, ens ha fet arribar a la tornada de la seva segona experiència a l’Encontro de Senzala de Santos, a Brasil.
“De nou camí a Brasil… Quelcom tinc dins que em fa pessigolles a la panxa, perquè tot i ser el segon viatge, un munt d’interrogants estan oberts, qui hi haurà, com anirà, on dormirem…
Però me n’adono, només d’arribar, que sóc tonta, que tot anirà bé, que encara que no en sigui plenament conscient, aquí hi ha una família, una família que em cuida i vetlla per mi, i per tots els que venim de fora de Brasil, o millor dit, de fora de Santos.
L’entrada a la Senzala és especial, tot segueix igual, el color, la distribució… però sento que ja en formo part, no sóc una estranya. Estan fent una roda, i em donen permís per entrar-hi… quanta energia… no ho puc evitar, ja començo a tremolar…
Després d’un parell de dies d’aclimatació, horari, idioma, ritmes i alimentació… comença l’Encontro.
Un Encontro especial, i molt emblemàtic perquè hi manca la presència física d’algú… l’estimat i respectat Mestre Bahía. En l’ambient es respira aquesta falta, però els comentaris, les expressions, les cançons, les mirades… el mantenen entre nosaltres a cada instant.
Els llocs on anem no em són nous, i m’aporten mil records i vivències, hi ha moments que m’evadeixo de la realitat per transportar-me dos anys enrere… tot és allà mateix, però no és igual, jo, no sóc igual.
Les persones, moltes cares conegudes, i malgrat no sóc capaç de recordar el nom de tothom, és com si fos ahir que ens acomiadàvem dient, fins la propera. Aquest any, no hi ha pràcticament ningú d’Europa, la Lina, en Juli i jo, i això em fa sentir com una d’ells, som un més, en el dia a dia, en les converses, en pràcticament tot. I entre totes, les amistats, les més especials, tornem a tenir dies per poder intercanviar, per compartir, per tornar a posar play a la pausa de fa dos anys…
Les aules, matí i tarda, no em permeto saltar-ne cap, vull aprendre i posar el meu cos a prova, vull aprofitar les dinàmiques, les reflexions i les movimentacions dels diferents Mestres. Són intenses i no a totes puc posar en pràctica el que em demanen però hi sóc i estic aprenent a que no em puc sentir petita, que aixecant-me i repetint-ho, ho aconseguiré.
Les palestres, a cada aula, totes molt interessants i amb molts temes per tractar, i amb més interrogants per deixar oberts al final, dels que hi podien haver al començar. Aquesta vegada, l’idioma no és la dificultat per seguir-les, però el dormir poc sí. Tot i així, no només hi ha palestres a les aules, hi són en tot moment, al carrer, al restaurant, al transport…
La música, especial, enèrgica… tema central d’aquest Encontro. No només pel festival organitzat al teatre de Guarujá, sinó també per les aules on es parlar d’història i orígens, per la vibració de la percussió en l’aula de dansa afro-brasilera, per la presentació feta al festival del carnaval de Santos del gurp del Mestre Valtinho, per com sonen les bateries i els coros a cada roda, per les lletres cantades i per la seva presència en tot moment. Amb tot, dins meu s’ha provocat un canvi, me n’he adonat que ha arribat l’hora de tenir el meu propi Berimbau, d’assumir la responsabilitat, de fer un pas més, i no deixar de gaudir d’aquesta màgia.
I què més, a part de Capoeira…. hi ha poc temps entre aula i aula, però tinc clar que fa dos anys vaig deixar temes pendents i que aquesta vegada no marxaré sense aquestes vivències. Poder visitar l’escola d’educació especial amb el Mestre Cicero Tatú, les classes de samba amb l’Herika, la visita al centre social on en Ricardo fa aules, la pujada al Morro d’asa Delta i la visita al mercat per provar el suc de canya de sucre amb la Janaina, anar a ballar samba amb música en directe i la més especial, la visita a l’Acadèmia i a la casa del Mestre Bahia al Montserrat amb la seva família, han omplert els buits que em restaven…
El comiat, volia que fos discret, passar-hi de puntetes, perquè és el més dur i difícil d’aquest Encontro, però algú se n’ha adonat que marxava i com que de la família no te’n pots anar sense acomiadar-te’n, ho ha dit en veu alta. Ha estat especial, m’han fet plorar, i ara sí que sí, que en sóc conscient, del que tinc aquí i del que hi deixo, per retrobar-ho quan pugui tornar.”
I per acabar, aquest escrit, només em queda dir que… per més que em vulgui apropar a l’horitzó de la Capoeira, ell segueix davant meu a la mateixa distància, però si giro el cap, els metres que porto nedats, amb cada braçada feta, són més, i és en l’energia de les onades superades on trobo la força per seguir avançant.
Marta Romera
